La Vida a Berlin. Cap. 29. La Fauna
Aquest capítol vol ser un recull de impressions sobre les criatures que es poden veure voltant pel barri i el contorn. Heu de pensar quela zona on visc no és gaire densament poblada. Hi ha bastant zona verda,parcs, jardins (tan privats com públics) alguns solars sense edificar,cases abandonades o que no hi viu ningú. Tot aixó vol dir que encarahi ha espai per que la vida 'salvatje' pugui trobar un lloc i tirar endavant relativament 'en pau'.
Les primeres sensacions de vida 'animal' que un té quan arriba a aquesta ciutat, és la que donen els ocells de Berlín. L'ocell que es veu per tot arreu és el corb. No és un corb de ploma negre brillant com els que és habitual trobar pels camps d'Espanya, sinó un parent seu amb el plomatje gris.Té el cap negre, però l'esquena és de un color gris-cendre particular.Per la combinació de tonalitats es diria que aquest corb porta frac.Fan uns crits desmanegats que de seguida criden l'atenció. De diase'ls pot veure d'un en un o en parelles. Però al vespre es recullen en grups a les parts altes dels edificis vells on deuen passen juntsla nit. He descobert una particularitat d'aquestes aus que no ho sabia: fan servir una técnica particular per menjar-se les nous, avellanes i altresfruits de closca dura. Resulta que les agafen amb el bec i s'enlairen més o menys en vertical per deixar-les caure després desde l'aire. Si tenen sortles nous es trenquen a la primera, si no, ho repeteixen un ialtre cop fins que ho aconsegueixen. Una técnica semblant és la que fan servir alguns tipus de voltors a l'Àfrica per trencar ous: els trenquen agafant pedres amb el bec i deixant-les caure sobre l'ou.Curios, oi?
Les garces també fan nius per aqui. Una parella va decidir fer el seuniu la darrera primavera al cim d'un abet que es veu desde la finestra de casa. Cada dia s'els podia veure anar i venir. Entre corbs i garceshi ha una relació ben curiosa. A voltes son amics i a voltes s'empaitenmutuament. Els he vist volar junts, pero dona la sensació que les garces s'ho miren a certa distància, mentre els corbs fan la feina i s'enduen la partimportant del festí. Ben mirat és el més raonable, donat que els corbs són mésgrans i logicament han de tenir més força. (Ja se sap, el més fort esqui guanya!)
En aquesta ciutat també s'hi poden trobar coloms. Serà pel fred, serà per la competència dels corbs, però a mi em fa la impressió que els colomsd'aquesta ciutat són poc nets. Resulta que aquesta impressió és veuagreujada per l'àmbit on els he trobat. Els he trobat sovint al metro ...Si, si, ... a dintre les estacions!. Us semblarà estrany que els coloms es trobin al metro, però penseu que és un lloc calent i a l'hiverns'hi està millor que al carrer. També els he vist a sota els ponts, entreels forats i els racons que hi deixen les estructures de ferro. Sospito que allà deuen fer els seus nius. Si algún dia visiteu Berlin, fixeu-vosen els edificis d'aquesta ciutat. Especialment els alers i les bases dels arcs interiors. Allà on seria factible que els coloms fessin una paradeta per protegir-se de la pluja o per prendre el sol i embrutar la paret ambles seves deixalles ... Allà és on els humans han instal.lat uns senzillsi eficaços sistemas 'anti-coloms'. Són filferros que impedeixen que els coloms o altres ocells puguin aturar-se i deixara les parets les senyals de la seva preséncia.
Altres ocelletes que pul.lulen per aqui son el pardals. Aquests volen baixeti es habitual veure'ls pels jardins, entre les plantes baixes i arbustos onfan els seus nius. Alguns mes atrevits, inclús s'hi fiquen a dintre de restaurants per mirar d'arreplegar engrunes perdudes. Els alemanys sónamants dels animals i ningú no gosaria espantar un ocellet que s'enduurestes de menjar que han caigut a terra o que algu ha deixat al plat.
A la part de la ciutat menys sorollosa poden trobar-se inclús caderneres, picots, merles i mallerengues. Aquests darrers són molt simpàtics iatrevits. Pocs dies després d'entrar a viure a la nostra casa nova, i desprésde deixar obertes les finestres per ventilar-la, una mallerenga va entrara l'habitació. Vaig adonar-me'n quan després de tancar la finestra sentiaun soroll estrany a dins. Vaig descobrir que es tractava d'un ocelleti vaig obrir novament la finestra perque pogués sortir. Amb aquests ocellets ja he tingut algunes incidéncies. Crec que aprofiten les finestresper ficar-se a dintre les cases. Contra el vidre de la finestra de la meva habitació ja s'han estampat un parell de cops.
De totes maneres, aquests petits ocells són molt estimats per la gent.Fixeu-vos si se'ls estimen, que quan arriba el fred, la neu i totesaquestes adversitats, i quan ells tenen dificultats per trobar unesengrunes per menjar, la gent acostuma a deixar unes borsetes amb menjarper ocells penjades dels arbres, als jardins, als balcons, etc.
De merles s'en veuen bastants. És l'ocell del que qualsevol diria que ésla encarnació de la timidesa. La seva manera de correr,gairabe amagant el cap entre les espatlles, recorda la imatge de una personaamagant-se d'una situació incòmode. Com ja imagino que sabeu, les merles acostumena ser de color negre, amb el bec groc-taronja. Les femelles són també de color fosc, però no tant com el mascle. Però el mai havia vist és una merla blanc i negre. Passeja pel nostrejardí cada matí i darrerament va acompanyat de una femella. El tinc retratatperque és un cas estrany. He mostrat la foto a una profesora de l'escola dels meus fills i també ha quedat parada, perque és molt poc habitual trobaraquests colors en aquesta espécie d'ocells. Qué passarà quan tingui descendencia!!
Altres ocells mes grans que passen per aqui de tant en tant són els migratoris.S'els veu i s'els sent passar volant cap al sud a la tardor i cap al norda la primavera. Un dia, circulant en direcció a la casa d'un amic vaig veuremoltissimis d'aquests que estaven buscant-se el dinar en un camp de llavor.Havien fet una parada a l'area de servei!
En quant als mamifers, també s'hi poden trobar representants de varies espècies.Els que sens dubte resulten mes simpàtics són els esquirols. Al barri n'hi han uns quants. No és una gran població, però reconec que és agradable trobar-se de tant en tantamb un que creua el carrer o s'enfila a un arbre. El que crida inmediatament l'atenció són els seus subits moviments, com si estiguessin comandats per control remot.Quan són a dalt dels arbres, em recorden els acróbates del circ. Salten d'unabranca a l'altre i, quan ho fan, s'em posa un ai al cor, perque em fa porque caiguin a terra (cap dels que he vist ha caigut mai, afortunadament!)
Un cas sorprenent, per les poques oportunitats que hi ha de veure'ls 'en viu',va ser la d'un eriçó passejant pel jardí un dia de finals d'estiu quan em trobavaper casualitat mirant per la finestra. S'estava fent fosc i tot era tranquil, (llevatdels renecs dels nens que no volien anar a dormir) Al carrer la temperatura eralleugerament fresca. Sospito que es la hora a la qual aquests animalots surtena sopar. El cas és que en notar que una ombra es movia, vaig girar inmediatamentel cap i era ell! un eriçó que travessava el jardi amb tota la tranquilitatque es pot demanar a una béstia com aquesta. No l'he tornar a veure mai mes.
El cas exòtic va ser el d'una guineu que volia berenar-se els ous que uns anecstenien al niu. L'episodi te la seva gràcia, perque nosaltres erem passejant en barcaper un dels llacs del Tiergarten, el parc central de Berlin. Els nens anaven badant mirant l'aigua i un estrany soroll ens va cridar l'atenció. Era com elsoroll al trepijar les fulles seques a la tardor.No sabiem localitzar el soroll. Millor dit, no teniem una conciència clara de la relació que podia haver entre el soroll que sentiem i els moviments convulsiusque un ànec feia aprop nostre amb les ales. Progressivament la situació va anaraclarint-se. L'ànec feia aquests moviments i el soroll que provocava erasimilar al que fa una persona quan camina sobre les fulles seques a la tardor.Ara quedava per resoldre per qué feia aquests moviments tan poc normals.El primer pensament era que nosaltres, que passavem aprop seu, erem la moléstia.I la demostració de la molestia que li causavem era que ell s'agités d'aquellamanera. Però un detall no era coherent. L'ànec s'agitava donant-nos l'esquena.Per qué? El procés que ens va fer arrivar a tenir coneixement de la situacióva ser tal que així:
a) seguir la línia de mirada de l'ànec. Així vàrem poder descobrir que la seva preocupació era una guineu. A causa d'ella mostrava aquest comportament.
b) seguir a continuació la línia de mirada de la guineu. Així ens va ser possibledescobrir el niu de l'ànec. Els ous dins el niu eren el que desitjava la guineu.
Situació aclarida ... però ... el niu estava fet sobre la forquilla d'unabranca que s'enfosava dins l'aigua. La branca era l'única via d'accés desdeterra. La branca no era gaire gruixuda i tampoc gaire resistent. El cas ésque la guineu començava a recorrer el trajecte desde terra fins el niu,caminant sobre la branca. Ho feia a poc a poc, mantenint l'equilibri amb curade no caure a l'aigua. Havia de estar atenta a:1) no perdre de vista l'objectiu2) mantenir l'equilibri3) l'inquietant enrenou que feia l'ànec.Tot plegat, massa!!I el desenllaç va ser una innevitable caiguda a l'aigua de la guineu, la qual,com a la faula de la guineu i el raïm, va marxar amb la cua entre les potes.
No és pas l'únic episodi de guineus amb que m'he trobat. Pel barri també passeja(o passejava) una. Aquestes bestioles són difícils de veure. Me la vaigtrobar un dia que tornava de nit a casa en cotxe. Només va ser un moment en queella creuava el carrer i desapareixia per un forat a la paret.
També a la ciutat n'hi han. Penseu que Berlin te (encara!) molts i grans parcs.Un d'aquests (tot i que no era gaire gran) es trobava al costat de la feina de lameva dona, al centre de la capital. Estava poblat d'arbres alts. Era transitat a diari per persones que anaven a la feina, turistes, ... Amb tot i aixó, tenia vida! Un dia van venir unes màquines grans i sorolloses que van començar a tallar arbres i remoure la terra. Com imaginareu, volien edificar ... i han edificat!! En el decursde la feina, molts habitants han estat expulsats de la seva residencia i no hanrebut ni una miserable indemnització. Un d'ells és (era) una guineu que va quedarcom qui diu, de la nit al dia!, sense sostre. Els dies següents de la invasióanava i venia d'aqui allà sense acabar-s'ho de creure. Aneu a saber si també tenia família! Desorientada qui sap si finalment va acabar moribunda en unracó abandonada i sense il.lusió.
Finalment, també hi han conills. Com que son molt porucs, busquen els racons més tranquils. Conec un lloc al meu barri, on han establert una comunitat. Al vespre surten a soparjunts. S'els pot veure (si no t'acostes gaire!) passejar per la gespa mossegant d'aquii allà brots tendres.
Les primeres sensacions de vida 'animal' que un té quan arriba a aquesta ciutat, és la que donen els ocells de Berlín. L'ocell que es veu per tot arreu és el corb. No és un corb de ploma negre brillant com els que és habitual trobar pels camps d'Espanya, sinó un parent seu amb el plomatje gris.Té el cap negre, però l'esquena és de un color gris-cendre particular.Per la combinació de tonalitats es diria que aquest corb porta frac.Fan uns crits desmanegats que de seguida criden l'atenció. De diase'ls pot veure d'un en un o en parelles. Però al vespre es recullen en grups a les parts altes dels edificis vells on deuen passen juntsla nit. He descobert una particularitat d'aquestes aus que no ho sabia: fan servir una técnica particular per menjar-se les nous, avellanes i altresfruits de closca dura. Resulta que les agafen amb el bec i s'enlairen més o menys en vertical per deixar-les caure després desde l'aire. Si tenen sortles nous es trenquen a la primera, si no, ho repeteixen un ialtre cop fins que ho aconsegueixen. Una técnica semblant és la que fan servir alguns tipus de voltors a l'Àfrica per trencar ous: els trenquen agafant pedres amb el bec i deixant-les caure sobre l'ou.Curios, oi?
Les garces també fan nius per aqui. Una parella va decidir fer el seuniu la darrera primavera al cim d'un abet que es veu desde la finestra de casa. Cada dia s'els podia veure anar i venir. Entre corbs i garceshi ha una relació ben curiosa. A voltes son amics i a voltes s'empaitenmutuament. Els he vist volar junts, pero dona la sensació que les garces s'ho miren a certa distància, mentre els corbs fan la feina i s'enduen la partimportant del festí. Ben mirat és el més raonable, donat que els corbs són mésgrans i logicament han de tenir més força. (Ja se sap, el més fort esqui guanya!)
En aquesta ciutat també s'hi poden trobar coloms. Serà pel fred, serà per la competència dels corbs, però a mi em fa la impressió que els colomsd'aquesta ciutat són poc nets. Resulta que aquesta impressió és veuagreujada per l'àmbit on els he trobat. Els he trobat sovint al metro ...Si, si, ... a dintre les estacions!. Us semblarà estrany que els coloms es trobin al metro, però penseu que és un lloc calent i a l'hiverns'hi està millor que al carrer. També els he vist a sota els ponts, entreels forats i els racons que hi deixen les estructures de ferro. Sospito que allà deuen fer els seus nius. Si algún dia visiteu Berlin, fixeu-vosen els edificis d'aquesta ciutat. Especialment els alers i les bases dels arcs interiors. Allà on seria factible que els coloms fessin una paradeta per protegir-se de la pluja o per prendre el sol i embrutar la paret ambles seves deixalles ... Allà és on els humans han instal.lat uns senzillsi eficaços sistemas 'anti-coloms'. Són filferros que impedeixen que els coloms o altres ocells puguin aturar-se i deixara les parets les senyals de la seva preséncia.
Altres ocelletes que pul.lulen per aqui son el pardals. Aquests volen baixeti es habitual veure'ls pels jardins, entre les plantes baixes i arbustos onfan els seus nius. Alguns mes atrevits, inclús s'hi fiquen a dintre de restaurants per mirar d'arreplegar engrunes perdudes. Els alemanys sónamants dels animals i ningú no gosaria espantar un ocellet que s'enduurestes de menjar que han caigut a terra o que algu ha deixat al plat.
A la part de la ciutat menys sorollosa poden trobar-se inclús caderneres, picots, merles i mallerengues. Aquests darrers són molt simpàtics iatrevits. Pocs dies després d'entrar a viure a la nostra casa nova, i desprésde deixar obertes les finestres per ventilar-la, una mallerenga va entrara l'habitació. Vaig adonar-me'n quan després de tancar la finestra sentiaun soroll estrany a dins. Vaig descobrir que es tractava d'un ocelleti vaig obrir novament la finestra perque pogués sortir. Amb aquests ocellets ja he tingut algunes incidéncies. Crec que aprofiten les finestresper ficar-se a dintre les cases. Contra el vidre de la finestra de la meva habitació ja s'han estampat un parell de cops.
De totes maneres, aquests petits ocells són molt estimats per la gent.Fixeu-vos si se'ls estimen, que quan arriba el fred, la neu i totesaquestes adversitats, i quan ells tenen dificultats per trobar unesengrunes per menjar, la gent acostuma a deixar unes borsetes amb menjarper ocells penjades dels arbres, als jardins, als balcons, etc.
De merles s'en veuen bastants. És l'ocell del que qualsevol diria que ésla encarnació de la timidesa. La seva manera de correr,gairabe amagant el cap entre les espatlles, recorda la imatge de una personaamagant-se d'una situació incòmode. Com ja imagino que sabeu, les merles acostumena ser de color negre, amb el bec groc-taronja. Les femelles són també de color fosc, però no tant com el mascle. Però el mai havia vist és una merla blanc i negre. Passeja pel nostrejardí cada matí i darrerament va acompanyat de una femella. El tinc retratatperque és un cas estrany. He mostrat la foto a una profesora de l'escola dels meus fills i també ha quedat parada, perque és molt poc habitual trobaraquests colors en aquesta espécie d'ocells. Qué passarà quan tingui descendencia!!
Altres ocells mes grans que passen per aqui de tant en tant són els migratoris.S'els veu i s'els sent passar volant cap al sud a la tardor i cap al norda la primavera. Un dia, circulant en direcció a la casa d'un amic vaig veuremoltissimis d'aquests que estaven buscant-se el dinar en un camp de llavor.Havien fet una parada a l'area de servei!
En quant als mamifers, també s'hi poden trobar representants de varies espècies.Els que sens dubte resulten mes simpàtics són els esquirols. Al barri n'hi han uns quants. No és una gran població, però reconec que és agradable trobar-se de tant en tantamb un que creua el carrer o s'enfila a un arbre. El que crida inmediatament l'atenció són els seus subits moviments, com si estiguessin comandats per control remot.Quan són a dalt dels arbres, em recorden els acróbates del circ. Salten d'unabranca a l'altre i, quan ho fan, s'em posa un ai al cor, perque em fa porque caiguin a terra (cap dels que he vist ha caigut mai, afortunadament!)
Un cas sorprenent, per les poques oportunitats que hi ha de veure'ls 'en viu',va ser la d'un eriçó passejant pel jardí un dia de finals d'estiu quan em trobavaper casualitat mirant per la finestra. S'estava fent fosc i tot era tranquil, (llevatdels renecs dels nens que no volien anar a dormir) Al carrer la temperatura eralleugerament fresca. Sospito que es la hora a la qual aquests animalots surtena sopar. El cas és que en notar que una ombra es movia, vaig girar inmediatamentel cap i era ell! un eriçó que travessava el jardi amb tota la tranquilitatque es pot demanar a una béstia com aquesta. No l'he tornar a veure mai mes.
El cas exòtic va ser el d'una guineu que volia berenar-se els ous que uns anecstenien al niu. L'episodi te la seva gràcia, perque nosaltres erem passejant en barcaper un dels llacs del Tiergarten, el parc central de Berlin. Els nens anaven badant mirant l'aigua i un estrany soroll ens va cridar l'atenció. Era com elsoroll al trepijar les fulles seques a la tardor.No sabiem localitzar el soroll. Millor dit, no teniem una conciència clara de la relació que podia haver entre el soroll que sentiem i els moviments convulsiusque un ànec feia aprop nostre amb les ales. Progressivament la situació va anaraclarint-se. L'ànec feia aquests moviments i el soroll que provocava erasimilar al que fa una persona quan camina sobre les fulles seques a la tardor.Ara quedava per resoldre per qué feia aquests moviments tan poc normals.El primer pensament era que nosaltres, que passavem aprop seu, erem la moléstia.I la demostració de la molestia que li causavem era que ell s'agités d'aquellamanera. Però un detall no era coherent. L'ànec s'agitava donant-nos l'esquena.Per qué? El procés que ens va fer arrivar a tenir coneixement de la situacióva ser tal que així:
a) seguir la línia de mirada de l'ànec. Així vàrem poder descobrir que la seva preocupació era una guineu. A causa d'ella mostrava aquest comportament.
b) seguir a continuació la línia de mirada de la guineu. Així ens va ser possibledescobrir el niu de l'ànec. Els ous dins el niu eren el que desitjava la guineu.
Situació aclarida ... però ... el niu estava fet sobre la forquilla d'unabranca que s'enfosava dins l'aigua. La branca era l'única via d'accés desdeterra. La branca no era gaire gruixuda i tampoc gaire resistent. El cas ésque la guineu començava a recorrer el trajecte desde terra fins el niu,caminant sobre la branca. Ho feia a poc a poc, mantenint l'equilibri amb curade no caure a l'aigua. Havia de estar atenta a:1) no perdre de vista l'objectiu2) mantenir l'equilibri3) l'inquietant enrenou que feia l'ànec.Tot plegat, massa!!I el desenllaç va ser una innevitable caiguda a l'aigua de la guineu, la qual,com a la faula de la guineu i el raïm, va marxar amb la cua entre les potes.
No és pas l'únic episodi de guineus amb que m'he trobat. Pel barri també passeja(o passejava) una. Aquestes bestioles són difícils de veure. Me la vaigtrobar un dia que tornava de nit a casa en cotxe. Només va ser un moment en queella creuava el carrer i desapareixia per un forat a la paret.
També a la ciutat n'hi han. Penseu que Berlin te (encara!) molts i grans parcs.Un d'aquests (tot i que no era gaire gran) es trobava al costat de la feina de lameva dona, al centre de la capital. Estava poblat d'arbres alts. Era transitat a diari per persones que anaven a la feina, turistes, ... Amb tot i aixó, tenia vida! Un dia van venir unes màquines grans i sorolloses que van començar a tallar arbres i remoure la terra. Com imaginareu, volien edificar ... i han edificat!! En el decursde la feina, molts habitants han estat expulsats de la seva residencia i no hanrebut ni una miserable indemnització. Un d'ells és (era) una guineu que va quedarcom qui diu, de la nit al dia!, sense sostre. Els dies següents de la invasióanava i venia d'aqui allà sense acabar-s'ho de creure. Aneu a saber si també tenia família! Desorientada qui sap si finalment va acabar moribunda en unracó abandonada i sense il.lusió.
Finalment, també hi han conills. Com que son molt porucs, busquen els racons més tranquils. Conec un lloc al meu barri, on han establert una comunitat. Al vespre surten a soparjunts. S'els pot veure (si no t'acostes gaire!) passejar per la gespa mossegant d'aquii allà brots tendres.
